Select year:
t

26/02/2015

Time Out [Cat]: Gig at Minipop Festival [Interview]

Share |


Diu Liz Hunt que el nom The School escau a la banda que lidera perquè són vuit sobre l’escenari: si juguessin a ser una escola, ella seria la profe, esclar; de fet, va fer classes de piano durant vuit anys. “De vegades semblem una miniorquestra”, diu del grup, que compta amb cordes i vents dins de la seva formació estable. Són, des de Cardiff, un dels actors, de l’escena indiepop internacional. 

 

Les seves cançons són com bombolles de xiclet, de sabors que van del pop clàssic dels 60 i el Girl Group Sound fins a la revisió que se’n va fer des de l’escena independent britànica als 80 i als 90, dels quals The School en recullen el testimoni. Se’ls ha comparat amb els primers Belle and Sebastian i Camera Obscura, però no comparteixen la melancolia dels de Glasgow. La música de The School és, en paraules de Hunt, “estiuenca, enganxosa i animada, es pot ballar”. I els temes del grup que no obeeixen a aquesta senzilla fórmula es poden comptar amb els dits d’una mà. 

 

O de mitja mà. Han editat una colla de singles i un parell d’àlbums amb el segell del madrileny Elefant Records, i ja tenen llest el tercer, Wasting away and wondering previst per a l’estiu. “Hi ha una cançó que sona com The Shangri-Las sortint de festa amb September Girls –el grup de noies blanc més icònic dels 60 amb unes de les seves hereves més recents, sorgides en aquesta dècada–, i en una altra vaig intentar imaginar-me què faria Belinda Carlisle”, més la de la primera etapa de The Go-Go’s que la de Heaven is a place on Earth, s’entén. Les cançons, les més veloces i potents que han fet mai, torne a girar entorn de l’amor. “M’agradaria escriure sobre altres coses –diu Hunt–, però no en sé més”. Tampoc li cal.–M.S.

 


 


 

 

 

 

 

 

 

 

This website uses owner and from others cookies to improve ours services

If you continue visiting the site, we think you accept the use of them.
You can get more information into Cookies Policy.

Accept