La Casa Azul

«La dona vinguda del futur», de Marc Rosich. Música de Guille Milkyway. Intèrprets: Beth Rodergas, Marc Pujol, Míriam Puntí, Jordi Andújar / Jordi Brunet i Gretel Stuyck. Escenografia de Sebastià Brosa. Ajudanta escenografia: Laura Clos (Closca). Vestuari: Mercè Paloma. Il·luminació: Luis Martí. Disseny animacions i videoart: Marta Puig (Lyona). Equip animacions i videoart: Mar Orfila, Aleix Pitarch, Genís Rigol i Marc Torrent. Coreografia: Joan Maria Segura i Bernadas. Entrenament vocal: Elisenda Carrasco. Supervisió musical: Elefant Records. Adjunt direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Rosich. Coproducció: TNC i La Troca. A partir d'una idea de Teatre Obligatori. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 10 març 2013. Preus: 11,20 a 22,41 €. A partir 5 anys.

Si a l'obra 'El nom', de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière —que ha fet temporada al Teatre Goya—, hi ha la polèmica familiar sobre la pronunciació d'Àdolf, amb accent a la A, en aquesta obra musical de Marc Rosich i Guille Milkyway, 'La dona vinguda del futur', una polèmica semblant es reprodueix sobre la pronúncia del nom de fonts Àlbert, també amb accent a la A, que el jove setciències de la família protagonista, titllada de "tradicional" segons canta la lletra del tema principal del muntatge, es vol fer dir en memòria del seu ídol, el científic Albert Einstein, el físic de la famosa fotografia de la llengua a fora, gest que també es veurà en un moment donat de la representació.

Marc Rosich ha elaborat un espectacle que té com a base la ciència en clau domèstica, però que fa un salt cap al gènere fantàstic, partint de la vida quotidiana d'una família estàndard, amb el suport musical i digital basat en la publicitat i la reflexió sobre la societat de consum i la destrucció ecològica i els recursos naturals del planeta.

Dit així, esclar, pot semblar que el muntatge sigui de tesi dura de pair. Res més lluny d'això. Ben al contrari, la posada en escena, el guió i la composició musical el converteixen en un espectacle de rerefons reflexiu, sí, però que flueix amb divertiment i que deixa el pòsit imprescindible per fer pensar sobre el que s'ha vist sense que se li noti la intenció.

I una proposta així, apta per a tots els públics, rabiosament contemporània, requereix que els intèrprets tinguin clar quin és el seu paper: fer créixer espectadors primerencs en l'hàbit per un teatre immers en la normalització al marge del gueto en què el sector escènic familiar es mou habitualment.

El resultat està garantit perquè parteix de l'experiència d'un dramaturg acostumat a picar pedra de diferents textures com Marc Rosich ('Mequinensa', 'Pedra de tartera', 'Mort de dama', 'Tirant lo Blanc', 'Hedda Gabler' o 'Don Carlos') i acompanyat d'un músic multifaceta (productor, publicista, mesclador, cineasta, radiofonista, Dj...) com Guille Milkyway —vegi's 'La Casa Azul' com a referència musical per als entesos en el gremi— o d'una experta en animació i videoart o clips musicals com Lyona.

El repartiment se centra en la presència de la cantant i actriu Beth Rodergas ('Tirant lo Blanc', 'Pels pèls', 'Boeing boeing'), en el paper principal, el de La Dona vinguda del futur; la de l'actor i cantant Marc Pujol, en el paper del fill petit Àlbert (actor que en aquest moment fa doblet amb l'espectacle 'La flauta màgica. Variacions Dei Furbi', a La Seca, com a Papageno); la de Míriam Puntí, en el paper de la filla Mina, actriu participant en nombrosos espectacles familiars de la companyia Teatre Obligatori; l'actriu Gretel Stuyck, en el paper de la mare, que va portar 'Tirant lo Blanc' de gira a Mèxic i que ha treballat també a 'El sopar dels idiotes' amb Joan Pera; i l'actor Jordi Andújar, el pare de la família i, en un tranvestisme escènic, fent també de la professora All Right, un personatge que dóna molt de joc per al desenllaç de la trama.

Escenari net, blanc nuclear, pantalles de monitors de televisió que superen la dotzena, i sofisticació en la caracterització dels personatges que els acosta a la imatge postmoderna de les sèries televisives 3XL amb un peu posat en el tarannà conservador i un altre en l'estètica del còmic i l'animació pel que fa al vestuari i la imatge que transmeten.

I és precisament aquesta caracterització kitsch i acolorida el que acosta ràpidament els personatges als espectadors més joves i el que també pica la curiositat dels més granadets per l'oportunitat que els dóna de fugir, durant una hora i mitja —molt millor encara si la trama es concentrés i se n'escurcessin deu o quinze minuts— del costumisme excessiu o el realisme social del repertori teatral d'aquest moment.

¿Què poden fer un pare i una mare amb un fill, carn d'escola, que vol ser científic i que empastifa la casa amb els seus experiments i una filla, carn d'institut, que només llegeix novel·la gòtica i de gènere fantàstic? ¿Què poden fer dues criatures excepcionals com Àlbert i Mina davant d'uns pares que tenen conectades totes les pantalles dels televisors des del moment que sona el despertador de les vuit del matí i que viuen a ritme del que els dicta la publicitat?

Doncs la conjunció dels dos pols oposats acaba provocant que un dia aparegui al mig del menjador un dels personatges d'un dels anuncis publicitaris del detergent, La Dona vinguda del futur, que si bé no els canviarà la vida sí que els trastocarà una mica la rutina en la qual estan immersos pare, mare, germà i germana.

La Dona vinguda del futur és també l'oportunitat d'or que té el petit Àlbert, aspirant a científic, per aconseguir tornar a l'espai del més enllà, gràcies a la combinació d'unes quantes potingues, una tempesta de llamps i trons i una bicicleta estàtica tunejada i cablejada, la misteriosa protagonista de l'anunci del detergent que enyora la presumpta felicitat del seu paradís perdut on tot es paga amb targetes de crèdit de diferents colors —fins i tot els favors i els petons— i on el paisatge és bucòlicament contaminat amb arbres de ferralla industrial rovellada i boscos cendrosos.

A ritme de pop enganxadís, la cantant Beth té el protagonisme d'algunes peces en solitari (el muntatge en té una desena en conjunt si comptem el bis a l'hora dels aplaudiments) i, al seu voltant, la resta de la companyia alterna les escenes parlades amb les coreogràfiques i les cantades a cor, amb la llepolia dels jingles publicitaris que, indirectament i en una coincidència en el temps no buscada, podrien fer la competència a la popularitat de l'ara ja mig oblidat boom de la campanya 'Envàs on vas?', de les The Manzelles. Perquè en qüestió de publicitat, ben sabut és que la memòria és efímera.