Select year:
t

23/01/2012

Time Out [sp]: "La Polinesia Meridional" interview

Share |


Entrevista: Guille Milkyway

  Pilotada per Guille Milkyway, La Casa Azul va iniciar fa més d’una dècada un viatge pel planeta pop que l’ha portat des de Shibuya fins a ‘La Polinesia meridional’, un disc que reivindica l’evasió com a teràpia contra una realitat aclaparadora. Mentre ens convida a saltar a la pista, Milkyway deixa anar lletres que revelen què hi ha sota la màscara. “Des de molt petit he intentat relacionar la meva vida amb les cançons dels altres”   Des que Guille Milkyway va donar a conèixer La Casa Azul el 1999 amb la cançó Cerca de Shibuya, el projecte del barceloní ha anat i tornat fins a la Via Làctia. Amb només una maqueta, la mescla perfecta del sunshine pop nord americà dels 60 i el Shibuya-kei japonès de La Casa Azul va conquerir el seu públic més fidel. Es va presentar com un quintet format per nois i noies que semblaven sortits d’un càsting, amb Milkyway com el productor a l’ombra. Però amb l’àlbum La revolución sexual (2007) –punt d’inflexió a la seva carrera–, es va revelar que el quintet era un grup d’androides, i Guille va acceptar el seu lloc sota el focus, amb un intent de participar a Eurovisió inclòs, frustrat per la broma pesada de Rodolfo Chiquilicuatre. Després de guanyar el 2010 el Goya a la millor cançó original per la rumba Yo también, i de l’èxit del nou àlbum, La Polinesia meridional –va entrar al número 19 en la llista de vendes de discos i va ser número 1 a iTunes la setmana del llançament–, parlem amb l’injustificadament insegur Guille Milkyway, que quan no s’amaga darrere un casc espacial, ho fa darrere del riure.  

 

¿Com és La Polinesia meridional?

El disc fa un esforç per redimir la capacitat d’escapar. L’educació en l’eufemístic concepte de la cultura de l’esforç ha culpabilitzat l’escapisme. Sembla que no sigui productiu, ni per a un mateix ni per a la societat, i es criminalitza. Però no tots els comportaments escapistes són dolents, i molt sovint ajuden a assolir cert equilibri emocional. Com a mínim a mi em van bé.  

 

¿Voler descriminalitzar l’evasió té alguna cosa a veure amb la realitat social actual?

Estem immersos en un sistema que ens ofega i que trobo injust. Des que naixem hi ha una pressió mediàtica, política, social, perquè seguim una via que sembla que és l’única. I qualsevol camí divergent es penalitza.   

 

Com en tots els teus discos les lletres semblen molt íntimes. 

Sóc una persona que no tendeix a sociabilitzar massa, i pot sorprendre que reveli tantes intimitats a les lletres. Però respon a una incapacitat per fer-ho d’una altra manera. Per això en aquest disc, un cop assumida aquesta incapacitat, he intentat polir-ho, per sentir-me lleugerament més orgullós. M’he esforçat més que mai en la forma de les lletres, tot i que no en el fons.   Fa l’efecte que són lletres catàrtiques, curatives. Exerceixen una funció bastant terapèutica. Abans em causava molt rebuig pensar que la música em servia com a teràpia, perquè no és molt guai, la veritat. Però és així. Em va molt bé per treure’m de sobre pors i ansietats. I quan composo una cançó, l’alleujament em dura com a mínim un parell de dies.  

 

L’anterior disc de La Casa Azul, La revolución sexual (2007), va significar un salt important en la teva carrera. ¿Ho perceps així?

Suposo que em va permetre assolir cert estatus mediàtic. De vegades passen coses aleatòries que provoquen una major exposició mediàtica, però el millor és deixar passar una mica el temps, perquè tot això és tan fugaç, que als grups com el meu, amb un públic més aviat petit o mitjà però molt fidel, no ens aporta res. M’agrada molt quan la música arriba de forma natural al destinatari: sentir una cançó, tenir curiositat, investigar-la i fer-te-la teva. Però de vegades és impossible que una cançó no t’arribi, perquè està a tot arreu. Quan passa això, no t’aporta res, perquè el públic que arriba a la teva música sense cap mena d’esforç és un públic al qual no li interessa massa el que fas. El que t’interessa de debò ho has de buscar una mica, i t’acaba agradant més perquè t’ho has fet teu.  

 

¿No creus que també va ser un pas endavant a nivell artístic?

Estic molt satisfet de la personalitat del grup i de com l’he pogut construir, però no crec que la meva manera d’enfocar les coses hagi canviat gaire, ni pel que fa a la música ni pel que fa als temes. Els pilars del grup continuen sent els mateixos: lletres simples, directes, costumistes, treure les coses íntimes cap a fora de la manera més natural possible, la música disco... són bases que ja estaven apuntades des del principi. No trobo que hi hagi una evolució evident, ni que hagi fet cap esforç en aquest sentit. He tingut problemes per convèncer-me que no passava res per fer servir sempre els mateixos instruments. Ara em sento més segur que abans perquè he assolit certa comoditat amb l’ús de les eines, cosa que fa que les coses sonin com vull.  

 

Però això és precisament el que fa que els teus dos últims discos marquin la diferència respecte als anteriors.

Sóc una persona molt disciplinada i crec molt en la responsabilitat artística. Hi ha un perfil de músic que intenta innovar, però jo em sento més identificat amb el que intenta afinar i perfeccionar. I en aquest sentit sí, amb La revolución sexual per primera vegada em vaig sentir més segur amb el resultat final. Cada vegada em vaig apropant més al que busco. Crec que d’aquí a uns anys em costarà menys escoltar La Polinesia meridional que discos anteriors de La Casa Azul.  

 

¿Créixer com a productor et motiva a produir altres grups, una feina que ja has fet?

Vaig decidir que no faria més feines de producció amb grups amb la personalitat molt definida perquè em costa molt. Puc tenir les idees clares, però no sé com fer-me valer davant del grup. I sovint s’arriba a un punt de conflicte que no sé gestionar. M’interessa molt la feina de productor perquè és on em sento més còmode. Però aquesta incapacitat meva per treballar en grup fa que potser m’hagi de limitar a produir els meus propis projectes. I em fa pena. M’adono que podria aportar molt si sabés treballar en grup. Però sóc una persona que en tots els aspectes de la vida defuig el conflicte i, si en la música, que és el que més m’importa i el que més m’agrada, en tinc, no ho sé gestionar.  

 

Sovint als teus discos hi ha referències a la cultura pop. A Terry, Peter y yo, una de les cançons més brillants que has fet mai, menciones Terry Melcher, fill de Doris Day, productor de The Byrds i The Beach Boys, i víctima indirecta de Charles Manson, i Peter Allen, fill de Judy Garland que es va casar amb Liza Minnelli abans de sortir de l’armari.

Sembla una fórmula, això de fer referència a clixés de la cultura pop en les lletres. Però per a mi és un exercici de costumisme, perquè la meva vida gira absolutament al voltant d’aquestes coses. Col·lecciono discos de forma obsessiva i des de molt petit he intentat relacionar la meva vida amb les cançons dels altres. Parlar de Peter Allen i Terry Melcher, i de com d’alguna forma m’he sentit reflectit en algunes cançons seves, per a mi és una cosa molt quotidiana. Els discos formen part de la meva vida com ho és anar cada dia a prendre el cafè al mateix lloc, o la relació amb la meva parella. No cito figures de la música pop de manera aleatòria perquè les trobo interessants. En aquest cas no menciononi personatges favorits. Peter Allen i Terry Melcher són importants per al que vull explicar. És la cançó que més m’ha costat fer en tota la vida, hi vaig posar molt d’esforç.  

 

En el nou directe de La Casa Azul sou tres sobre l’escenari en comptes de tu sol.

Ser tres em treu un pes de sobre. Quan només ets una persona sobre l’escenari sembles un home orquestra. Per a mi ja és prou alienant sortir a l’escenari davant de la gent, i fer-ho sol és molt pitjor. Moltes vegades m’he sentit que no sóc jo, que estic fent un paper, i vull fugir d’això. És un punt d’equilibri important, mantenir el punt d’artificialitat del grup –en el qual vull militar en viu, ara i segurament en el futur–, deixant una mica de marge al dinamisme que pot aportar el directe en format de trio. Però la decisió de ser tres busca sentirme millor. Estem preparant una solució visual nova, totalment diferent de la de la gira anterior, li vull donar molta importància. Tenir una certa teatralitat en la proposta en directe en un grup petit o mitjà és complicat, perquè els referents amb què comparar-la són molt grans. Si vols impulsar el tema visual has de trobar solucions que no siguin molt cares ni difícils de gestionar.  

 

El sintetitzador Roland AX que portes en bandolera aporta certa teatralitat a la proposta.

Em feia certa por fer servir una cosa tan vinculada als 80. Però és xulo, i per a mi és molt còmode, perquè coses que fins ara només podia tocar assegut ara les puc tocar dret. I en el fons és igual que sigui un instrument tant dels 80, perquè tinc la sort que la majoria de gent que ve a veure La Casa Azul sap percebre les coses com són i no m’entendrà malament.  

 

Tens el teu públic en molt alta estima.

Sí, absolutament. M’ha ajudat molt, per guanyar seguretat, adonar-me que el públic de La Casa Azul percep les coses de manera similar a com ho faig jo. Això em permet relaxar-me. Em tranquil·litza fer una cosa i que la gent, li agradi més o menys, l’entengui.  

 

El nou directe també inclou nous arranjaments de temes anteriors. ¿Per què?

En una gira nova trobo que té importància ferho quadrar tot amb una sonoritat similar. Que les cançons antigues no sonin antigues, perquè segurament si les hagués fet ara sonarien tal com les toquem ara. És difícil de fer, però per a mi és important.  

 

¿Tornaràs a fer una altra rumba?

És una cosa que tinc al cap, perquè em va agradar molt fer-la, n’estic especialment content, de Yo también, i no en vaig tenir prou. La rumba m’agrada molt de tota la vida, i en aquell moment em rondava fer confluir dues coses del seu món: les produccions més funk dels inicis del rock flamenc, i la part més romàntica del gènere. Per això vaig presentar una rumba als directors de Yo también, perquè per a una pel·lícula que només parla d’amor jo volia fer una cançó d’amor molt directa. Una cançó pop potser hagués quedat molt carrinclona, mentre que amb la rumba quedava molt natural. Però em va costar convèncer els directors perquè si em van contractar a mi no era perquè els fes una rumba!

 


 


 

 

 

 

 

 

 

 

This website uses owner and from others cookies to improve ours services

If you continue visiting the site, we think you accept the use of them.
You can get more information into Cookies Policy.

Accept