La Casa Azul

Entrevista a Guille Milkyway, creador del grup musical La Casa Azul

"El disc és un cant a l’alliberament”

La Casa Azul és un grup de cinc components que només existeix dins del cap del seu veritable creador, Guillem Vilella (o Guille Milkyway), un barceloní nascut l’any 1974 i que, per a més referències, és l’autor de la popular “Amo a Laura”. Aquesta peculiar invenció anomenada La Casa Azul ja ha arribat a situar el seu nou disc (“La Revolución Sexual”) entre els 25 més venuts a l’Estat. Han passat set anys des d’aquell “Sonido Efervescente de La Casa Azul” i des d’aquell “hit” anomenat “Cerca de Shibuya”, però ens equivocaríem si caiguéssim en el tòpic d’apuntar una “maduració” musical: el mestre Vilella repeteix més d’una vegada durant l’entrevista que això de madurar és una idea molt discutible i prejutjada. Dissabte presenten (presenta) el nou disc a la sala Apolo de Barcelona: altament recomanable.

Què és el Myolastan?

Un relaxant muscular que associo a una de les pitjors èpoques de la meva vida. L’esmento en una cançó no per referir-me a les addiccions o a les drogues, sinó que em limito a agafar un element que associo a un mal moment personal: quan vivia una vida immersa en la gran mentida.

La gran mentida?

La genètica cultural que portem tots al damunt ens fa creure que vivim en un món molt més petit del que és en veritat. No critico aquests valors, però sí que veig que sempre creiem que només n’hi ha uns quan en veritat n’hi ha molts més: i aquest és un pensament recorrent que tinc. En música també succeeix el mateix, que hi ha una part amagada que normalment no se’ns mostra o no vivim plenament. És com quan s’acaba el Show de Truman: quan el vaixell acaba topant amb l’horitzó blau. Quan t’adones que vivies una vida limitada. Això lògicament porta desorientació, desubicació, però de cap manera ha de fer por a ningú i hem d’intentar trencar-ho. Però tampoc critico que hi hagi gent que es limiti a aquells esquemes: només dic que a algunes persones això els fa molt de mal.

Com a recepta musical, La Casa Azul s’assembla més al Myolastan, al Prozac o als ossets de sucre de les farmàcies?

Jo diria que als ossets de sucre, o a un xiclet: un xiclet dura una estona i després s’acaba. No crea cap altra addicció que aquesta i és així com m’agrada veure-ho, com a moments, refugis temporals, que no enganxen: no promoc l’escapisme com a fórmula, sinó com un ajut per a una estona.

Què et sembla haver arribat al número 25 en la llista de discos més venuts a l’Estat?

M’és absolutament igual. Crec que per un grup “indie” això és molt volàtil i temporal, caldria una maquinària molt important per a mantenir-s’hi i ni la tinc ni la vull. Potser el més important d’això és que són petites portes a altra gent que està lluny del que existeix sota del “mainstream” o el corrent general.

No serà que la gent està molt necessitada d’optimisme?

Sí, també: n’estic convençut. I jo el primer. Els problemes d’ansietat sovint són per culpa d’un passat gloriós o per un futur catastròfic: jo crec que el futur és catastròfic, i per això fan falta aquestes cançons. I no és que jo sigui pessimista, però és la realitat que veig.

Per a la gent que no et coneix: què és La Casa Azul, musicalment parlant?

La Casa Azul és com posar en una batedora les influències de la música pop de tota la història, des dels primers anys del rock’n’roll als 50 fins ara, sense fer fàstics absolutament a res i sense cap prejudici. Crear una cosa nova que té ressons de tot això és la veritable virtut. Es tracta de fet d’un mètode de treballar molt nipó, i dins de la música pop és clau fugir de l’ortodòxia (que mai no és popular). La Casa Azul funciona perquè és transparent, t’agradi més o menys. Ni tan sols vol ser purista: és música espontània, o això és el que pretén ser.

Havia arribat l’hora de dir que La Casa Azul no era un grup de cinc membres, sinó que tot estava al cap d’una sola persona?

Per mi, sí. El disc de fet parla de tot això, d’alliberament. Jo sempre he fugit de tot això de treballar la imatge, però veig que n’he creada una altra igual d’absurda i superficial. Jo, de fet, no sóc gens així: només m’hi sentia més còmode. Ara ho canvio perquè s’havia exagerat molt i havia arribat a un punt ja molt difícil de gestionar. No he volgut prescindir-ne del tot, però sí posar-hi al seu lloc: una fantasia. La prova que no hi renuncio del tot és que als concerts en directe els cinc components hi surten, com a androides controlats per mi. Resumint: el grup s’està desnaturalitzant, i jo aparec més natural. Aquest és el camí del futur de La Casa Azul.

I aquesta persona que ho controla tot, qui és? Guille Milkyway o Guillem Vilella? Pensa bé la resposta, o penseu-la bé tots dos.

Guille Milkyway és una altra capa, però més personal. És el meu nom artístic, i amb el qual em sento plenament identificat fent música. Som la mateixa persona, però em costaria molt prescindir d’aquest capa que m’és tan i tan còmoda.

Tal com fan sovint les teves cançons, el teu disc treu a la llum diversos aspectes de la teva vida personal. Has decidit que són aspectes o problemes universals?

No és que ho hagi decidit, però està clar que ho són. Jo tinc dos grans problemes: no sóc un bon lletrista i no sé explicar històries. Ni tampoc sé posar-me a la pell dels altres per a explicar el que els passa. Per tant l’única forma que tinc és aquesta, el costumisme, que de fet és com parla la majoria de la gent. Són coses que em passen a mi, i això precisament és el que ho fa universal. La Casa Azul és especial també per això: el tema acaba sent el de menys, perquè el que importa és que és autèntic. I no és que defensi aquest mètode per sobre dels altres, sinó que és que em surt així.

Un factor decisiu en la teva vida és la reivindicació de la innocència i del dret a ser un mateix. Fins a quin punt això és compatible amb la maduresa i les responsabilitats?

No tinc una resposta. Però sí que intueixo que és que ens han enganyat també amb això: que hi ha coses que ens han associat des de sempre a la idea de maduresa, però no veig per què la innocència o la transparència han de ser incompatibles amb la maduresa. Entenc la maduresa com el sentit del compromís, però no com a sentit de la seriositat o de l’avorriment. Al final ens tornem poc naturals: entenc que això passi en l’àmbit laboral, però no en el terreny personal. El que em fa feliç és adonar-me de la gran mentida, dels clixés culturals, i de treballar amb gent que també ho ha fet.

Les teves cançons no són per tant un cant a la frivolitat?

No. Però tampoc tinc res en contra de l’hedonisme, em sembla perfecte. No és el cas de La Casa Azul: no s’ha de confondre simplicitat amb frivolitat, el que jo no sóc és barroc. De vegades faig cançons frívoles, és clar, però en general expresso coses emocionalment molt importants.

Què és la revolució sexual?

Se suposa que era la tercera revolució a esperar, després de la del treball i la cultural. El cas és que m’agrada usar referències que la gent pugui identificar fàcilment, i ja dic que el disc és sobretot un cant a l’alliberament.

Quins són els teus referents musicals?

Jo sóc molt col•leccionista, des de sempre, m’interessa molt la història de la música pop. Només he defugit potser el purisme o l’exageració o el virtuosisme, la resta m’interessa tot. M’he centrat molt en la cançó, i de cada època la línia més epidèrmica (o allò que criticaven per “superficial”, que de superficial no en té res). Des del “beat” anglès, passant pel so California de finals dels 60, o el Bubblegum de principis dels 70, la música disco, els anys 80 (tot i que el so era menys agradable), el retorn al “beat” dels 90, i la música electrònica o de ball com a un cert retorn al “hippisme”. És allò de la coctelera que et comentava. També m’interessen coses com els Archies o Aqua, amb referències als dibuixos animats: en el fons, per a fer coses així fan falta grans cançons que ho aguantin.

Què opines del panorama musical català?

No sóc qui per jutjar però em sembla que està perfecte, tot i que sigui més còmode dir que estem fatal. Crec que s’estan fent moltíssimes coses i d’alt nivell, amb el problema que existeix a tot el món que és el de com fer conèixer fórmules musicals alternatives o que estan per sota del “mainstream”. El cas és que no hi ha temps, que la gent no té temps per a explorar. Internet ajuda molt, i també els circuits alternatius, però al final sempre es troben a faltar els grans mitjans que ens obrin els ulls. A tot això, en el cas català, s’hi suma el tema de la llengua: mentre hi hagi aquesta necessitat de reivindicació, costarà que tot surti de forma més natural. És un problema de difícil solució, però és així. En tot cas, el que és absolutament fals és que a Catalunya no es facin coses molt i molt bones.

Finalment, els teus projectes de futur?

A banda de la música per encàrrec, que necessito per viure (tot i que cada dia puc escollir més), preparo un disc en anglès com a Guille Milkyway, que és musicalment més clàssic que La Casa Azul. A més, així trec una mica de pressió als meus androides.

Edición digital AQUÍ

La Casa Azul [El Singular Digital.cat]
foto: Archivo Elefant

<< anterior