La Casa Azul
Time Out Barcelona [es]: Entrevista previa concierto Barcelona [31-03-2012]
La Casa Azul diu ‘aloha’
Guille Milkyway s’emporta la Marta Salicrú a ‘La Polinesia meridional’, que per fi presenta dissabte a la Sala Apolo
El va estrenar en directe a principis de mes a València, amb les entrades exhaurides, i el cap de setmana passat a Madrid, en dues dates consecutives, una de les quals també amb sold out. Però dissabte La Polinesia meridional, l’últim disc de La Casa Azul, es presenta a la ciutat de Guille Milkyway, l’home que primer es va amagar al darrere d’un grup fictici, i que ara ho fa rere unes ulleres espacials. L’ocasió és assenyalada, i no només per la qualitat de l’àlbum –un nou salt endavant en la seva carrera, a l’altura del que va fer amb La revolución sexual (2007)– ni pel fet que el disc entrés al top 20 (en la posició número 19) de la llista de vendes espanyola en la setmana de l’estrena. Ho és també perquè significa l’estrena del nou format de directe de La Casa Azul, que passa del d’home orquestra a trio.
Millor amb un trio “La decisió de canviar al format de trio va ser perquè buscava sentirme millor”, admet Guille Milkyway, per a qui mai no ha estat fàcil actuar davant del públic. “Moltes vegades m’he sentit que no sóc jo, que estic fent un paper, i vull fugir d’això”. Les primeres experiències amb el nou format han estat bones: “M’he sentit més tranquil, tot té molt més sentit ara –explica–. El sentiment d’al·lienació disminueix, puc parlar amb algú a l’escenari i ja no sóc l’únic que s’equivoca!”.
Però els beneficis no només són anímics, també són musicals. El trio es tradueix en un so “més compacte”, permet afegir més soroll i resulta en un xou més dinàmic, cosa molt important per a Guille, que és tan perfeccionista en la posada en escena com ho és amb la música.
Per això per a la gira de La Polinesia meridional La Casa Azul estrena també una nova solució visual, que deixa enrere la de la banda virtual que va fer servir per presentar La revolución sexual: una proposta espectacular –ho podeu comprovar a YouTube– que busca crear atmosferes. “Del resultat n’estic molt content –admet Milkyway–. El muntatge, desmuntatge i transport de la criatura ja són una altra cosa. Tot ens ho fem i desfem nosaltres i es fa molt dur, la veritat. Em fa pànic pensar com ens ho farem als festivals”. Però La Casa Azul no es planteja renunciar al “punt d’artificialitat del grup”, com el defineix Guille. I si bé l’elenc d’actors que es venien com a membres ja han passat a la història –van revelar-se com a androides coincidint amb l’estrena de l’anterior disc–, l’artificialitat en els directes ara radica en una posada en escena amb impacte, dins de les possibilitats del projecte. “Tenir certa teatralitat en la proposta en directe d’un grup petit o mitjà és complicat, perquè els referents amb què comparar-la són molt grans”. Per entendre’ns: Guille Milkyway no és Lady Gaga, però sembla que als concerts de La Casa Azul se l’hagi de trobar a faltar.
Depurant la fórmula Això pel que fa al continent, però què passa amb el contingut? Segons Milkyway La Polinesia Meridional no significa cap gran canvi respecte els seus predecessors. “Els pilars del grup continuen sent els mateixos: lletres simples, treure les coses íntimes cap a fora de la manera més natural possible, la música disco... Són bases que ja estaven apuntades des del principi, i he tingut problemes per convèncerme que no passava res per fer servir sempre els mateixos instruments”.
Ara, en el seu viatge a la Polinèsia, Guille ha continuat depurant la tècnica: la producció és exquisida, les melodies molt infeccioses i les lletres, tan catàrtiques com sempre, també són millors que mai. “Hi ha un perfil de músic que intenta innovar, però jo em sento més identificat amb el que intenta afinar i perfeccionar. Amb La revolución sexual per primera vegada em vaig sentir més segur amb el resultat final. Cada vegada em vaig apropant més al que busco. Crec que d’aquí a uns anys em costarà menys escoltar La Polinesia meridional que discos anteriors de La Casa Azul”. A la resta, el que se’ns pot fer difícil és deixar-lo d’escoltar.
Próximos conciertos
- 22
- 26
Última actividad