La Casa Azul

Direcció i guió: Antonio Naharro i
Álvaro Pastor (Espanya, 2009). 103
min. Amb Lola Dueñas i Pablo Pineda.

Els dos joves realitzadors i guionistes que signen aquest brillant debut al llargmetratge se l’han jugat escollint
un tema difícil i poc tractat al cinema: el de les persones amb síndrome de Down. Yo, también és com un oasi entre totes les opera prima que intenten aproximar-se al cinema nord- americà més violent i sanguinari. És una pel·lícula necessària–com també ho va ser El truco del manco– que ens apropa a una realitat poc coneguda: la de les persones amb discapacitat. Però les bones intencions no ho són tot. El mèrit del film és haver estat molt ben realitzat, fotografiat, musicat (La Casa Azul en signa el tema principal) i interpretat. És una visió actual, en cap moment carrinclona i en la qual no falta el sentit de l’humor, que reivindica el dret d’aquestes persones a la vida laboral, que se les tracti com a adults, a l’amor i al sexe. És impressionant el moment en què una noia de 30 anys crida a la seva mare que no la tracti com una nena, perquè és una dona.
Els dos protagonistes, recentment guardonats al Festival de Sant Sebastià, són la peça fonamental del film: Pablo Pineda –primer europeu llicenciat universitari amb síndrome de Down– i Lola Dueñas, que es confirma com una de les millors
actrius del cinema espanyol.

Carles Mir