Nosoträsh

Després de l'enorme encert que va ser Popemas (Elefant, 2002), una perfecta continuació del llegat de Le Mans i Vainica Doble, el nou disc de Nosoträsh és una brillant afirmació de la identitat femenina. La música de les asturianes no cau en la repetició dels clixés dels seus companys masculins: al contrari, les seves lletres mostren una visió inequívocament femenina del món, i són la porta d'entrada a un món de sensibilitat i tendresa que no renuncia al coratge ni a l'autosuficiència. Si es vol saber com pensen, viuen, pateixen i s'emocionen les dones que acaben d'entrar a la segona joventut aquest disc de pop delicat i melòdic n'és una perfecta iniciació.

El disc anterior tenia una producció molt nua, molt minimalista, i en canvi aquest és molt més exuberant. També heu canviat de productor.
Montse: "Sempre mirem de trobar el productor que millor ens pugui ajudar a treballar amb les cançons que tenim en aquell moment. En el cas de Popemas ens semblava perfecta la manera de treballar d'Ibon Errazkin, i el temps ens va donar la raó. Era el productor perfecte per a aquest tipus de cançons: moltes, molt curtes i molt diferents. Quan vam decidir entrar a enregistrar aquest nou disc vam pensar en ell, però per les cançons que anaven sorgint crèiem que ens mancava un altre tipus de productor, més proper al que va ser el segon disc, Mi vida en un fin de semana. Vam triar Pedro Vigil una mica per proximitat, perquè ja havíem treballat amb ell, ens coneixem bé, i perquè és de Gijón, i teníem clar que volíem enregistrar el disc tranquil·lament a casa."

I per què heu tornat a fer cançons com les del segon disc, si el tercer va sortir tan bé?
Bea: "Popemas el veiem com un parèntesi. No és que hàgim tornat a compondre d'una determinada manera, sinó que en un moment donat vam deixar de compondre com ho fem habitualment."
M.: "Nosaltres no volíem que fos el nostre tercer disc! De fet, el vèiem com un projecte alternatiu, fins i tot amb un altre nom. Però la nostra discogràfica ens va convèncer del contrari. El que seria estrany, o forçat, seria fer una continuació de Popemas. No tindria sentit."

Sou quatre compositores, dues viviu a Madrid i dues a Xixón, i malgrat això teniu un estil comú molt marcat. Com porteu el tema de la distància, i com ho poseu tot en comú per preparar un nou disc?
B.: "Ens hem acostumat a aquesta manera de treballar. Fa molt temps que treballem així, gairebé des del principi: la primera maqueta la vam fer el maig del 1995, i el setembre del 1996 ja vivíem separades. Ens hem acostumat a treballar a casa, als viatges, a treure profit del temps que passem juntes. De moltes maneres, no sempre al local d'assaig: prenent un cafè, parlant molt entre nosaltres. Parlem molt sobre com ens hem d'organitzar, i també tenim èpoques d'assajos més intensives. Ens identifiquem molt les unes amb les altres, i parlem molt per correu electrònic i per telèfon. De vegades fins i tot parlem massa!"

Això que parleu molt trobo que es nota després en les cançons que, tot i estar fetes per quatre persones diferents, tenen una línia molt homogènia.
M.: "És que som amigues, i abans de tenir el grup ja ho érem! Però també és clar que cada una té coses fetes a casa que no aporta al grup. Jo a casa tinc lletres i músiques que tinc clar que no són per a aquest grup."
B.: "Crec que amb el temps ens hem anat mimetitzant més, hi ha un llenguatge que ja és el nostre i que cada cop queda més clar. De vegades diuen que quan un grup de dones viuen juntes i comparteixen moltes coses acaben tenint el període juntes, no? En el nostre cas potser ens passa això: de tantes experiències que vivim juntes, viatges o el que sigui, acabem tenint reaccions molt similars."
M.: "Jo no sé com ho viuen això altres grups, però és que són deu anys de convivència intensiva. Els caps de setmana sempre juntes, assajant, o de cafès, o de copes, però sempre juntes. És una simbiosi."

Una de les cançons que més m'agraden del disc és Dicen, on canteu una estrofa cada una. Quina és la història darrere aquesta cançó?
M.: "Va ser una idea de la Cova. És evident que el disc reflecteix una època de canvis en les nostres vides, en molts aspectes. Dicen va ser un regal de la Cova per a les altres, per què cada estrofa parla de cada una de nosaltres, i nosaltres vam completar la quarta estrofa parlant de la Cova. Ens agrada molt perquè és potser la cançó més personal que tenim, la que més despulla la situació personal de cadascuna."
B: "La Natalia l'escoltava a l'estudi i li queien les llàgrimes. Està interpretada amb un sentiment especial."

Sou un grup feminista? Els dos darrers discos tenen una visió molt femenina del món.
M.: "Feministes militants no ho som, perquè això sona una mica radical, però sí que estem totes a favor de defensar els drets mínims de la dignitat de la dona. I si això es pot reflectir d'una manera natural, és molt millor que no pas fer-ho de manera agressiva o més reivindicativa. És més una manera d'explicar les coses: en totes les nostres cançons hi ha al menys una part de veritat, de coses que ens passen. Així, és normal que tinguem una visió femenina."

I parlant de visions femenines, quina diferència hi ha entre Nosoträsh i Ella Baila Sola?
M.: "Les lletres, evidentment! I la producció. La música en si no és tan diferent, és pop senzill, però amb una producció diferent. Però les seves lletres em sonen forçades, rimen però no diuen res. Molts grups, no només EBS, fan servir paraules que abstractament poden sonar molt bé, però llavors en conjunt no diuen res. Nosaltres en aquest disc hem trigat hores per trobar una paraula per a una cançó determinada."

Com a grup de dones en un món musical -el del pop independent- hiperpoblat pels mascles, quines actituds heu trobat pel camí?
B.: "Quan començàvem cridava més l'atenció, però nosaltres sempre hem passat d'això. Sobretot, perquè al cercle alternatiu en el qual ens movem està molt més assumit. Sempre et trobes el típic tècnic de so que pensa que no saps què és un monitor, o un jack, però cada vegada ens passa menys."
M.: "Amb el temps la gent s'ha adonat que nosaltres som així, que no representem ni som la imatge de res, i punt. Fem el que volem, de la manera més natural que podem. Amb els dos últims discos hem notat que la gent s'adona més d'això i ens respecta molt més com a persones normals que, simplement, pugen a un escenari per expressar-se."