Nick Garrie

Els discos maleïts de Big Star i Nick Garrie

Ahir, en la segona jornada al Fòrum del San Miguel Primavera Sound 2012,  l’auditori Rockdelux va acollir dos concerts molt especials. Els dos tenien en comú que reproduïen sencers àlbums enregistrats a finals dels 60 o principis dels 70, i que per diferents circumstàncies vinculades a la seva edició tenen aura de maleïts: ‘The Nightmare of JB Stanislas’ (1968), del britànic Nick Garrie, i ‘Third/Sister lovers’ (1974-1978), dels nord-americans Big Star.

El cantautor folk Nick Garrie va estrenar la programació a l’auditori del festival amb un concert que, segons va explicar emocionat, significava la primera vegada en què podia interpretar el seu clàssic de pop barroc amb tints psicodèlics amb una formació que li fes justícia. Garrie ja havia interpretat aquest repertori a Barcelona (el 2011 al Minifestival), però aquella vegada ho havia fet sol. Ahir al Primavera ho va fer acompanyat de banda, i amb una secció de cordes, i segons Garrie era la primera vegada en què ho feia. Quan es va editar ‘The Nightmare of JB Stanislas’, enregistrat a París amb més de 50 músics, el fiasco del llançament per culpa del suïcidi de l’amo del segell que havia impulsat el projecte, va impedir a Garrie promocionar l’àlbum, del qual se’n van distribuir poquíssims exemplars. El disc, comparat sense falta de raó amb el ‘Forever changes’ de Love, va ser una raresa fins a les reedicions dels segells Rev-Ola (2005) i Elefant (2010).

Garrie va interpretar l’àlbum sencer i en el mateix ordre, però es va permetre el luxe d’obrir amb ‘Ink pot eyes’. Entre el públic hi havia persones properes al cantautor, i va voler obrir amb la cançó favorita d’una d’aquestes persones. Amb una veu prou intacta, una banda a l’altura i els bonics arranjaments de corda, el malson de JB Stanislas es va anar materialitzant a l’auditori en un somni, el de Nick Garrie i el del públic que era allà per compartir-lo amb ell. Però el moment més emocionant va ser quan, en la interpretació de la preciosa, David’s prayer’, Garrie es va atansar a cantar-la a una noia asseguda a la primera fila, amb qui es van abraçar. Pocs moments en 12 edicions de Primavera han estat tan bonics com aquell.

Però la jornada i l’auditori encara ens reservaven moments intensos. Ho va explicar Jody Stephens, bateria original de Big Star i únic supervivent de la banda. Després de la mort d’Alex Chilton el 2010, de quina manera es podia recordar el seu legat? La solució a què van arribar, ell i Ken Stringfellow –qui amb Jon Auer, el seu company a The Posies, havia format part de la última formació de Big Star abans de la mort de Chilton–, va ser crear un supergrup de vocalistes per posar veu a les cançons que Chilton ja mai més podria cantar. El resultat va reunir una quantitat de talent sobre l’escenari inimaginable: Jeff Tweedy i Pat Sansone (Wilco), Ira Kaplan i Georgia Hubley (Yo La Tengo), Norman Blake (Teenage Fanclub), Mike Mills (ex R.E.M.), Chris Stamey (The dB’s), Alexis Taylor (Hot Chip) i Sharon van Etten. Una bogeria.

Tots van anar defensant, per torns, les diferents cançons del tercer disc de Big Star, enregistrat el 1974 durant la descomposició de la banda nord-americana però no editat fins el 1978, i reivindicat com clàssic de culte després. Els millors moments, Tweedy cantant ‘Kizza Me’, les harmonies vocals de Mike Mills i Norman Blake a ‘Jesus Christ’, i sobretot el final de festa, amb el públic a punt d’invadir (un altre cop) l’escenari de l’auditori del Fòrum quan, acabat el repertori de ‘Third/Sister lovers’, tots junts van acabar amb ‘September girls’.  Es pot demanar res més després de tenir molts dels teus grups favorits cantant les cançons d’un altre dels teus grups favorits? Un somni fet realitat.