Cooper

Cooper, Passió “Lemon Pop” a un CD single i un concert de versions

Elefant Records acaba d’editar un nou single de Cooper amb el títol de Lemon Pop. Conté quatre cançons, tres d’elles originals, una adaptació de Myracle Brah i tot un concert de versions enregistrat al Gruta 77 el passat 18 de gener de 2008. Aquest nou treball de Alejandro Díez mereix molts elogis per diverses raons: per les magnífiques cançons pop que ha composat, per la brillant versió amb la quual ha convertit un tema d’Andy Bopp en pràcticament seu, per tot el concert en directe sense gens de desperdici i per l’agraïment a tots aquells que, com el festival Lemon Pop, l’han recolzat darrerament. El nou treball de Cooper és pura passió pop i, a continuació, t’expliquem el perquè.

cooper lemon popDesprés de l’éxit del seu anterior single “Guárdame un secreto” (juny de 2007), Cooper ha tornat a l’estudi de gravació amb unes cançons que l’allunyen cada cop més dels paràmetres de los Flechazos per a endinsar-lo en el seu propi univers pop. Som conscients que molts s’estiraran dels cabells davant d’aquesta evidència però per a nosaltres és una excel·lent notícia perquè ens assegura un llarg camí creatiu que pensem gaudir, més enllà de les típiques preguntes ja obsoletes i avorrides del tipus: És Alex mod o sonava millor amb els Flechazos?. Alex, en el seu projecte de Cooper, serà el que ell voldrà ésser perquè, sens dubte, és un excel·lent músic, gairebé el millor compositor pop d’aquest país malgrat tots aquells que no li permeten fer cap pas més enllà dels suposats canons ortodoxes i en canvi li toleren absolutament tot al gran Paul Weller.
 
En fi, després d’aquesta reflexió a mode de preàmbul, passem a descriure el contingut d’aquest Lemon Pop que ja ocupa setmanes en el primer lloc dels singles més venuts. Comença el Cd single amb el Círculo Polar, un tema que versiona  una cançó de Myracle Brah titulada Getting over delusion i de la qual el seu propi compositor, Andy Bopp, està absolutament encantat per l’originalitat en què ha estat tractada fins al punt que ha esdevingut gairebé una peça més de l’univers de Cooper.  Segueix una tendra cançó d’amor interpretada en un mig temps de forma tranquil·la, sense caure en els clixés habituals de la temàtica amorosa, i com diu el propi autor, es tracta d’“un ingredient dolç que no pot faltar a un Ep del grup”.
 
El tercer tema del single es titula Ruido. Tots els coneixements del power pop i el domini de les guitarres es bolquen en aquesta cançó de forma memorable. Destaca per una atracció melòdica i una força rítmica molt seva. Ens permetem afirmar, sense miraments, que Cooper quan es posa a dissenyar un tema contundent ho pot fer amb un nivell alt de perfecció i amb el coneixement gairebé al mil·límetre de quins són els punts que més agraden al seu públic o que poden atraure a aquells que el situaven a un altra òrbita més pausada.
 
cooper I del Ruido a la Ola de Calor, considerada per molts com atípica en el seu repertori i si tenim en compte els conceptes abans descrits, probablement sigui així. Sense dubte, Cooper aporta alguns elements de la psicodèlia pop que no són gaire fàcils de trobar en el seu repertori però precisament és per això que fan d’aquesta cançó un punt d’inflexió en la seva carrera. Per a nosaltres, es tot un plaer comprovar com el camí d’Alejandro Díez no és previsible i les sorpreses seran habituals. Ens reconforta especialment comprovar-ho per la novetat però també pels paràmetres que ha utilitzat per endinsar-se en altres camps i que necessàriament procedeixen de mestres en la matèria com els Small Faces i alguns dels millors grups de la psicodèlia pop de finals dels seixanta.
 
Si el Cd hagués acabat aquí, ens podríem donar per més que satisfets i com a molt, ens quedaria algun sentiment de saber-nos a poc per la quantitat de cançons. No serem nosaltres qui li critiqui la seva afició a la composició en format single, en absolut. No ho farem perquè sempre hem estat defensors d’aquest format com el més propici al pop. És més, cadascun dels seus singles l’hem procurat adquirir en vinil per ser més coherents amb el so de reproducció que més ens agrada. Però com sabeu el Cd Lemon Pop no acaba aquí, sinó que ho fa amb tota una pista en directe d’una hora de duració que recull un concert únic de versions que Cooper va oferir el 18 de gener de 2008 a la Sala Gruta 77 de Madrid.
 
Si aquest país fos normal i el pop ocupés l’estrat que es mereix en el món de la cultura de masses, aquest concert per si mateix ja mereixeria un espai propi per la seva originalitat i pel gran resultat final de la interpretació de l’artista. Però no és així, amics. Aquí ens hem de ben conformar amb l’esforç de discogràfiques com Elefant Records que encara mantenen una política cultural coherent i damunt es permeten el luxe de fer-nos un regal d’aquestes dimensions.
 
El concert, com dèiem al principi, no té gens de desperdici. En una sola paraula, el concert és genial per les cançons escollides, per l’esforç fet en alguns temes per Cooper i la banda, pel so captat, pels comentaris entre cançó i cançó i per tantes altres coses... fins i tot per als més fans per haver-ne recollit dues cançons dels mítics Flechazos. L’acompanyen Nacho Garcia (bateria i veus), Daniel Montero (baix i veus) i Mario Alvarez (guitarra i veus).
 
cooper en driecte Comença el concert amb la brillant Where i fins my heaven dels Gigolo Aunts, una meravella de cançó a la que segueix el clàssic de los Flechazos, Cansado, que al nostre parer sona fins i tot millor com a versió. Després ve una de les nostres debilitats, el Ever fallen in love dels Buzzcocks. Segueix uns versió dels Smithereens, Behind the wall of sleep, una dels Muffs, titulada Seis menos diez, una dels Raspberries Tonight, més una dels Badfinger, No matter what, i una  altra de los Bólidos/Los Secretos titulada Ráfagas. Continua el concert amb un tema dels Radio Stars, titulat Nervous wreck, un dels the Hollies, I can’t let go, una cançó d’Evan Dando, amb el nom de It looks like you, més el ja anomenat Getting over delusion de Myracle Brah quan encara no havia estat adaptada la lletra, més una cançó de Nacha Pop poc coneguda com el Sueño, una versió dels The Foundations, Baby now that i’ve found you, i per a finalitzar el Rabia de Cooper amb un cover final de Quiero regresar de Los Flechazos. 
 
Entre cançó i cançó, podem escoltar comentaris molt reveladors del propi Cooper. Entre altres, Alex Díez fa referència al tema Cansado com a una premonició del que seria després el projecte Cooper. També ens explica on es va posar en una ocasió el dit la cantant dels Muffs per a despertar a un directiu poc interessat en la seva música o com un músic d’un grup de radio fórmula va confondre un afinador amb un pedal de guitarra, senyal que no n’havia fet anar mai cap. Fins i tot dedica un tema dels Foundations als mods que han anat a veure’l perquè com diu: “tots tenim en el nostre cor una diana pintada”.
 
En definitiva, un plaer incommensurable que ens permet gaudir d’un magnífic concert de versions dintre d’un single que per si mateix ens confirma, un cop més, que Cooper té les coses molt clares i que no li cal fer passos enrera per intentar saltar els obstacles que molts li posen des de postures ortodoxes, consumistes o senzillament ignorants. Ell ho sap i per això té el gran detall de dedicar el seu treball als amics que el recolzen com a persona i com artista.