La copla techno

La Bien Querida penja la faldilla flamenca i abraça Kraftwerk i New Order a ‘Ceremonia’. La Marta Salicrú ja s’ha convertit al nou credo    

Ana Fernández-Villaverde s’ha tret els faralaes. Ceremonia (2012), el tercer disc de La Bien Querida, el projecte que comparteix amb David Rodríguez (La Estrella de David, Beef), abandona la guitarra acústica i els violins àrabs en favor dels sintetitzadors i de les programacions electròniques. Però fins i tot despullades de l’aire andalusí del debut, Romancero (2009), i de la seva continuació, Fiesta (2011), les cançons de La Bien Querida conserven un regust ibèric que les situa en un improbable mig camí entre el Krautrock alemany, la New Wave britànica i les cassets de les benzineres espanyoles. No en va, entre les influències del disc, al costat de Kraftwerk i del binomi New Order/Joy Division, Ana cita Tijeritas.   

Explica Fernández-Villaverde que la primera cançó que va compondre va ser Arenas movedizas, el primer single del disc, una copla de despit techno, a un trepidant ritme motorik, i que també va ser la primera que Rodríguez va arranjar; és així com es divideixen la feina: ellas’encarrega de fer lletres i melodies i ell, de vestir-les. “Ens va agradar molt com va quedar i vam decidir que el disc tirés tot cap allà. Volíem que el disc tingués un so homogeni, perquè amb Fiesta, des de la distància, ens vam adonar que se’ns va anar una mica la mà amb els arranjaments i que cada cançó anava a la seva”.     

És el disc amb què em sento més identificada, pel so i pels arranjaments    

Però fins i tot abans d’aquella primera cançó, amb Ceremonia el primer va ser el títol, que potser, de manera subconscient, ja va marcar el camí cap als sintetitzadors. “Tot just després de sortir Fiesta, escoltant Ceremony –single de debut de New Order–, vaig pensar que el disc es diria Ceremonia perquè m’agradava com quedava amb els discos anteriors. Al David, de jovenet, li agradaven molt New Order, eren el seu grup preferit”.  

Però la influència dels autors de Temptation és també ben audible a l’àlbum: A veces ni eso recull millor la seva herència que el nou disc dels britànics.  

Ceremonia es desmarca dels seus predecessors ja des de la portada, en què per primer cop no hi apareix Fernández- Villaverde. “Com que en aquest disc vam prescindir de músics externs, el David va fer els arranjaments amb un iPad i amb sintetitzadors antics, i el vam fer pràcticament a casa –viuen entre Barcelona i Madrid– , vaig decidir fer jo mateixa la portada. I no em venia de gust sortir-hi. Així, a més, marcava el gir que volíem fer”. Un cop de volant del qual, tot i la confiança en el que estaven fent, ella no les tenia totes que agradés a tothom. “Sí que vaig arribar a pensar que a molta gent no li agradaria el disc, però estàvem en un punt en què havíem d’arriscar”, diu Ana, per a la qual Fiesta va ser una continuació de Romancero sense l’efecte sorpresa del primer. 

“L’acollida del disc m’ha sorprès molt, no me l’esperava gens”, admet. Però celebra que hagi estat així: “És el disc amb què em sento més identificada, pel so i pels arranjaments”.  

Directe sense concessions

Un nou so requereix un nou directe, per al qual, com vam comprovar la setmana passada a la gala de presentació del Primavera Sound –on La Bien Querida tornaran a tocar–, Ana i David compten amb Frank Rudow (ex-Manta Ray). “Ens calia una persona versàtil que sabés treballar amb bateria electrònica, sintetitzadors i programacions”. I amb aquest format de trio passaran també “pel filtre de Ceremonia” les cançons dels discos anteriors. No espereu cap bloc acústic: el cop de volant no fa concessions.