THE CATENARY WIRES, artesania pop

THE CATENARY WIRES és la nova aventura d’Amelia Fletcher i Rob Pursey. Dues veus històriques de l’indie britànic que mostren la seva cara més malencònica i reflexiva a “Red Red Skies”. El presentaran en directe el 7 de maig al Minifestival. Per ORIOL SERRA.

Parlar d’Amelia Fletcher i Rob Pursey equival gairebé a explicar la història sencera d’allò que coneixem com a indie pop. Des dels dies de Talulah Gosh, passant per projectes com Heavenly o Tender Trap, aquesta parella artística i sentimental ha esdevingut sinònim d’un format de cançó que dóna preferència a la immediatesa, la vitalitat i sobretot el ganxo melòdic per sobre de qualsevol altre atribut. Constants que es mantenen en un nou projecte, The Catenary Wires, que sense renunciar a les essències marca de la casa rebaixa revolucions i adquireix un marcat to malencònic. El resultat és un discurs elegant i pròxim a la vegada, coherent amb la trajectòria conjunta de Fletcher i Pursey però obert a noves textures i nous acabats.

The Catenary Wires -el nom s’inspira en les formes i patrons traçats pels cablejats de la xarxa elèctrica i de les línies ferroviàries- va néixer gairebé per accident, poc temps després que la parella abandonés Londres per a instal·lar-se a l’Anglaterra rural. Un entorn gairebé aïllat i lliure de distraccions on van començar a compondre cançons a partir d’una guitarra de joguina. El que va començar gairebé com un joc, va adquirir forma definitiva quan Fletcher i Pursey van actuar com a duet en un homenatge a Sarah Records a Bristol, on van aprofitar per a presentar algunes de les noves composicions.

Una cosa va portar a l’altra, i el següent pas va ser entrar en un estudi de gravació sota la supervisió de Brian O’Shaughnessy (Beth Orton, Go-Kart Mozart, The Clientele). El resultat és “Red Red Skies” (2015, Elefant Records), un disc de naturalesa immediata -vuit cançons en qüestió de vint-i-cinc minuts- però de to pausat i dominat pels colors de tardor. Aquí no hi trobaran píndoles adreçades a la pista de ball, sinó perles preciosistes que creixen a partir dels detalls més subtils: ara una melòdica, després un teclat gairebé imperceptible i per damunt de tot uns jocs vocals a mig camí de Lee Hazlewood amb Nancy Sinatra i els Vaselines. Una petita gran obra d’artesania pop que podrem degustar en directe el proper 7 de maig a l’Espai Jove Les Basses, en el marc del Minifestival de Música Independent.