The School 
Brubaker [Cat]: Crònica | MINIFESTIVAL, la ubicació com a metàfora
El Minifestival de Música Independent acomiadava la seva vintena edició amb un cartell de marcat accent britànic, però on també hi va haver lloc per a delícies francòfones i valors de casa. Per ORIOL S.
20è MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT
Espai Jove Les Basses, Barcelona
28 de febrer de 2015
La ubicació com a metàfora. L’Espai Jove Les Basses es troba situat al Turó de la Peira, un dels tretze nuclis que integren el districte de Nou Barris. Indret generalment ignorat per aquelles campanyes municipals que s’obstinen a vendre la capital catalana com una ciutat de postal, i on arribar en transport públic pot requerir una bona càrrega de paciència segons el punt des d’on es vingui. Tot un símbol doncs d’aquella Barcelona que es resisteix a ser engolida pel turisme incontrolat i el civisme fet a mida. És en aquest context, a les antípodes dels circuits habituals de música en directe, on el Minifestival ha establert el seu centre neuràlgic durant les passades tres edicions. Definint el seu terreny fora dels focus mediàtics, però consolidant i refermant el seu caràcter referencial entre aquell sector de melòmans que tampoc acaben de trobar el seu lloc en aquesta Barcelona de postal. El seu secret, un cartell singular on delícies forànies -sovint cares de veure als nostres escenaris- conviuen amb una ferma aposta per la creació autòctona.
En aquest sentit, van ser dos els noms que van destacar en una edició, la del vintè aniversari, que vivia ahir la seva jornada central després d’haver escalfat motors durant les setmanes prèvies en diferents espais de la ciutat. El primer era el de Close Lobsters. Supervivents de la generació C86 i pioners per tant d’allò que anomenem indie, arribaven per primera vegada a Barcelona i ho feien amb material nou. El de l’ep “Kuntswerk in Spacetime”, publicat l’any passat -la tornada de “Now Time” va esdevenir un dels moments més celebrats de la seva actuació-, i el d’un disc que encara no han començat a enregistrar però del qual van estrenar tres temes al Minifestival. Tot plegat, durant un tour de force que va sobrepassar la reivindicació dels escocesos com a llegendes vivents per a refermar la vigència d’un discurs que no perd pistonada.
L’altre nom destacat era el de Michel Cloup Duo. Tota una institució del rock francòfon capitanejada pel propi Cloup amb el suport als tambors del seu insperable Patrick Cartier. Descàrrega elèctrica de grans proporcions i excursions al desert sobre una abrasiva catifa lisèrgica, cites incloses a Jim Morrison. Intensitat creixent que deixaria pas a la cirereta del Minifestival d’enguany. Uns Manhattan Love Suicides que van cloure la nit amb una actuació tan frenètica com el seu còctel de Jesus and Mary Chain, Primitives i Raveonettes. Encara al capítol internacional, The School van aportar la pinzellada més colorista del cartell amb tota una revetlla de melodies i harmonies pop, deutores dels girl groups dels 60 i els dies daurats del Brill Building, i executades amb tanta classe com ofici.
La representació estatal tenia com a reclam històric als gironins Double Shame, que van oferir un passi robust i sense esquerdes. Trencant el gel amb tot un arsenal d’aromes dels 90, va ser durant els passatges més psicodèlics quan més va brillar la banda. Tot seguit va ser el torn de La Legendaria Familia Stinson, que van desplegar un repertori on melodia i intensitat van de la mà. Cançons rodones i de gran profunditat que apunten a Planetas sense renunciar a una veu pròpia. Finalment, Linda Guilala van oferir un dels concerts més sòlids del festival. Muralles sòniques, cascades de decibels i ressons de My Bloody Valentine en una actuació de notable.
