Papa Topo

Papa Topo, "Rotación y Traslación" (Elefant, 2012)

Per Celestí Oliver / 

A la fi. Gairebé ja han passat dos anys (dos!) d'aquell il·lusionant debut discogràfic de Papa Topo, amb aquell boom amb què varen convertirse a la blogosfera, i de rebot per tot, "Oso Panda" i "Lo que me gusta del verano es poder tomar helado". Per mi, la millor cançó plastificada seva fins ara, amb molt més potencial que la primera, tot i que l'altra fos la que s'endugués gran part del pastís. Després vendrien "La Chica Vampira" i "Capuchas de Lluvia" com a segona entrega per a Elefant i que tombaven aquella cançoneta que no eren més que un grup de cançons tontes i ensucrades, massa nyonyes. En aquell segon vinil encara hi havia més mala bava, si m'ho permets; pop, això sí. Direm: mala bava pop.  Aleshores, amb aquella primera publicació ja es començà a parlar que aquests dos set polzades anticipaven un deu polzades, aquest, que just fa uns dies que s'acaba de publicar. El primer 10" d'una sèrie que en principi seguirà. Papa Topo, enamoradissos d'artistes de singles i epés, són un grup fet a mida per a aquests formats; són un grup de cançons, i així haurien de continuar. No ansiam gens el debut llarg sinó que ens continuin regalant petits discos com aquest. 

"Rotación y Traslación" ja és més gran, en extensió, però també perquè mostra un Adrià i una Paulita més crescuts, adults. També musicalment. No és que en dubtàs gens ni que pas a pas ells no haguessin ja mostrat el seu creixement com a músics però supòs que inconscientment, ja sigui sobretot perquè els has vist néixer i créixer, Papa Topo ha estat sempre sinònim d'inocència, de juvenil i de naïf. La sensació que ara tenc és talment com canta na Paulita: "En un momento, un santiamén, cómo ha cambiado todo, parece que fue ayer (…) ahora parezco otro, ya no soy aquel". "En un momento" és sensual i alhora espacial. És France Gall, Jeanette, Jane Birkin, Françoise Hardy, també Vainica Doble o altres grups Elefant com Spring o Modular -no només pel wah wah o la incorporació de les trompetes sinó també per la temàtica aeroespecial. Però també s'acosten aCarlos Berlanga, Le Mans o Single, sobretot per la manera de frasejar que té na Paulita a l'estil Teresa Iturrioz o Helena Miquel de Delafé y Las Flores Azules. Sí, cert, ho diu la nota de premsa però és que és així. Vaja, res que no sapiguéssim ja d'abans en el que són les més que amples i envejables referències de n'Adrià. Encara record la interpretació d'"Oh Jesús" de Santonja i Van Aerssen en aquells concerts de nadales que varen fer ja fa uns anys. Més teca tecnològica en contrapunt amb el seu gust per les girls groups dels seixanta és "Robot". Comença amb un cop d'ull al redoble tan imitat i homenatjat del "Be My Baby" de Phil Spector per a The Ronettes i al "Moon River" de Henry Mancini. Com un mashup pop en tota regla. Melodia clavada. Serà tot un homenatge. A mesura que va acabant, entren les guitarres i aquest clàssic dels nostres dies es converteix en tot un himne tweepop de l'ordre de l'univers de The Shop Assistants o Heavenly. Amb la que es tanca el disc, aquesta és la que recupera la urgència d'electricitat C-86 que ja tenia aquell "Capuchas de Lluvia". És el preludi de la següent, la curiositat del disc: la primera cançó en català de Papa Topo. Per la xarxa he arribat a llegir en valencià. Olé. Sí que na Paulita sesseja un poc quan diu esbarzers però mambelletes per atrevir-s'hi. Idò bé, "Roselles i esbarzers", és la més verbenera, revetlera, de festa major -Maria Cinta, Lita Torelló o Guillermina Mota hi resonen com també en la següent. És la més immediata. És la més pop, amb uns vents inicials amb cert aire Belle & Sebastian i amb un ritme trepidant que recorda els nostres Queta & Teo i, per exemple, el seu "Es martellet", que n'Adrià sempre ha apuntat entre les seves cançons preferides. Quan enfilen el final de la cançó, hi ha una certa aclucada d'ull a quan érem petits amb la tonada de la Pantera Rosa.  I el to de na Paulita, més infantil que en la resta, reforça encara més aquesta idea. Amb tot, és la més nostàlgica. Una oda a l'amor per un temps ja perdut. És la menys anglosaxona de totes, i no perquè cantin en la nostra llengua, però és que de totes és la més mediterrània. Ve a ser un homenatge als vespres de revetla d'estiu dels nostres pobles. A allò que t'ha quedat dins. 

Canviam de cara; tornam a posar l'agulla. Si encara fossim de verbena, aquesta seria la de ballar d'aferrats, amb els llums més esmorteïts de les bombetes que pengen d'un fil, en un pati de les escoles velles o en el pati interior d'una illeta de cases. Com si fos un "guateque" de cine. De fet, l'"Acomodador" els acompanya als seients i ells, allà, fan la resta: ficar-se mà mentre veuen una peli de por -els fascinen els vampirs. És la més yeyé de totes. Un exemple més que n'Adrià ha tengut molta mà per enlairar les seves composicions, no només vestint-les amb coros dolços, que donen més fons i profunditat, sinó també amb arranjaments de corda i vent que donen més volada. A "Siesta" -el títol no ho amaga, la més peresosa i ensopida del mini-LP- apareix  per primer pic ell en primera veu i un to de melangia que recorr el bàlsam entre bossanova, lounge o easy listening que és aquesta cançó. El darrers solcs del vinil són per a "Sanguijuela": els moments explosius, més èpics i pletòrics que coneixem de Papa Topo. Retorna l'electricitat i apareixen ecos d'Arcade Fire, Los Campesinos o Pegamoides y Dinarama.

Gairebé, i no perquè m'agafin per sorpresa sinó perquè fan més via que jo, Papa Topo han crescut, s'han fet més grans, sense deixar de ser els de sempre. S'han llevat de damunt  aquell simple bublegum pop addictiu i immediat i demostren que encara que continuin tendres -són passionals- tenen un bagatge, una capacitat i un talent envejables a la seva edat: i és que encara  no passen els vint; encara! Els queda molt camí per endavant, una eternitat, i crec que el millor encara està per arribar.  I dir això de n'Adrià ja és molt perquè amb només 17 anys tenia un gust i un talent que s'escapava de la nostra i la seva generació. Aquest "Rotación y Traslación"deixa entreveure el camí: ja no fan aquells pastissets ensucrats per ingerir d'una mossegada i endolcir-te el paladar i que tothom vol tastar. Ara ja saben com acabar-los bé i què hi han de posar perquè tot lligui de manera més plusquamperfecta -i son pare de n'Adrià també. N'Adrià i na Paulita ja són tot uns gourmets de l'elaboració. Aquestes sis noves cançons -bé, noves com a editades perquè algunes, com "Acomodador", ja les havíem sentides créixer en directe- són una explosió i una suma d'arranjaments i de registres que dóna més amplitud al seu pop, abans molt més limitat, més simple i amb perspectiva addictiva. El seu pop, ara, està més vestit. S'ha enriquit, està molt més cuidat, és detallista i elegant, i mira cap a referències molt més madures -rellegeix els que he citat abans. Això, i més, és Papa Topo. Perquè sempre he tengut clar que Papa Topo és un homenatge passional, a cara descoberta, a cada una de les seves passions i admiracions musicals, sense més pretensions. Tot un homenatge a tots aquests referents i més. I no n'esperam res més, més que continuin fent un pop viu. Perquè Papa Topo és i ha de ser això: explosió de vida.