El debut de Mirafiori en format llarg és una meravella sonora realitzada amb senzillesa, humilitat i molt de talent. Després d'un EP editat l'any 2001 per Annika Records, anomenat Cinco minutos –produït pel controvertit, però alhora genial, Guille Milkyway de La Casa Azul-, Mirafiori mostra tots els credencials per perdurar molt de temps, amb aquest bell disc d'equilibri emocional.
El madrileny Nacho Fernández ha creat deu cançons on la timidesa equilibrada de la seva veu i la fragilitat de les melodies, expressen una tristor i una melangia, amb un rerafons vitalista, com d'encant pessimista. L'indie-pop de dormitori de les guitarres acústiques i les programacions pausades d'influències techno-pop, són l'embolcall sonor amb el que atrapa l'oient. És fàcil trobar-se escoltant el disc de manera reiterada, seduit pel magnetisme de les seves cançons, murmurant estrofes com: "…es que el amor verdadero es imposible de alcanzar, y es que el amor imposible es verdadero, de verdad…" o "… en la Luna me quedaré, porque aquí tengo el derecho a hacerlo todo del revés…". Recolzades per la producció de Guille Mostaza (Ellos) -i la veu de Reyes García-Miró (Portonovo), especialment a Acto de constricción-, cançons com Agujeros en la arena o Estamos desafinados mostren la inmediatesa del romanticisme adolescent, tal i com feien El bello verano o Nadadora l'any 1993. El resultat és la consecució del disc més proper a Un soplo en el corazón (Family) que ha donat el pop nacional de l'última dècada. Albert Alcoz. Revista Benzina.