Tronco

Purs i irònics, Tronco debuten amb un primer disc de cançons que parlen de tu a tu a la nova generació ‘millennial’

No tots els esmorzars són iguals, cada casa és un món. Però no estaria malament saber què els posaven cada matí a la llet als germans Herrero. A tots dos, la Conxita i el Fermí, els brota talent de cada porus, i es nota en tot el que fan. Ella és una de les autores de còmic més prometedores del panorama estatal. A Gran bola de helado (Apa Apa, 2016) desplega el seu imaginari interior de manera brillant, mostrant, a cada vinyeta, una manera particularíssima de veure el món. Ell estudia batxillerat, toca la guitarra i canta amb la seva germana. Tots dos sónTronco, la nova revelació de l’ indie pop català.

“Les primeres cançons les vam fer amb els nostres cosins Carlos i Hugo un estiu que vam passar a la muntanya”, explica la Conxita. Amb el temps van gravar un parell de temes que van penjar en un bandcamp i poc després rebrien un correu inesperat: “Un tal Luis ens deia que li agradava el que fèiem i que ens volia treure un disc”, recorden. Era Luis Calvo, d’Elefant Records, un segell de bandes tan significatives com BMX Bandits, La Casa Azul o La Bien Querida. Abducida por formar una pareja (Elefant, 2017) és el resultat d’aquell e-mail, el primer elapé de Tronco: 10 cançons -i un remix- costumistes, iròniques, intel·ligents i amb una innocència entusiasta, on parlen d’amor i dels problemes de dos postadolescents somiadors i realistes.

“Les eines que faig servir quan faig poemes, cançons, fanzins o dibuixos sempre són les mateixes, primer definir el tema i després contextualitzar-lo: trobar la manera de vestir el pensament que em ronda pel cap”, diu la germana gran d’un duet que manufactura cançons despullades desbordants d’harmonies i petits arranjaments màgics: “Si el Fermí només sap tocar la guitarra i jo cantar, això és el que podem fer”, continua explicant. La seva música és tan especial que costa de trobar referents: de l’esplai de Xesco Boix ( Urna de plástico ) al tropicalisme infantiloide de Jonathan Richman o Kana Kapila ( Bombon de licor ) o l’ indie lo-fi d’Antsy Pants i Moldy Peaches ( Ni una gota de luz,English level ). “Estem descobrint molta música, perquè ens comparen amb grups que, abans de sentir-los, no sabíem que ens agradarien tant”, diuen, i citen bandes tan dispars com El Niño de la Hipoteca, Estopa, Cat Stevens, The Magnetic Fields o Martirio. “Som uns perduts i ara ja ho sap tothom”.