Helen Love

10 coses que vaig aprendre a l’Indietracks

dilluns, 5/08/2013 | Concerts, Festivals

1. Que Glasgow continua sent la meca del pop, i quatre dels caps de cartell de l’Indietracks 2013, The Pastels, Camera Obscura, Bis i The Wake, eren d’aquesta ciutat escocesa, cosa que no em pot plaure més. Com deia la cançó d’Spearmint que va sonar a la primera sessió de DJ: “I love Scottish pop”.

Bis © tinyclanger

2. Que hi ha grups que envelleixen millor que d’altres. En concert, el trio power disco Bis no ha variat gaire des de la primera vegada que els vaig veure, ara fa 14 anys (!) –com vaig recordar mentre els veia–, tret que tant ells com el públic som més vells.

The Pastels © _light_°

Molt diferent és el cas de The Pastels, que presentaven ‘Slow summits’, un disc que els retrata com a músics adults, amb un directe bell i serè –segons diuen els que els van poder en els primers temps, el millor que han tingut mai– en què poden encabir sense que grinyolin clàssics com ‘Nothing to be done’ i‘Babyhoney’. L’adequada per al festival ‘Truck train tractor’ –l’Indietracks se celebra en un museu del ferrocarril, el Midland Railway, a Butterley (Derby)– va sonar els tres dies de festival entre concert i concert.

Camera Obscura © _light_°

3. Que Camera Obscura no faran més concerts fins que la seva líder, Tracyanne Campbell, tingui la criatura que espera. Per una banda és una llàstima, perquè ‘Desire lines’ és un dels esforços més aconseguits dels escocesos. Però de l’altra, és una sort que l’hiat forçós els enganxi en tant bon moment creatiu, amb un disc tan bo per fer-nos més passadora l’espera, i amb què el públic tindrà més motius que mai per desitjar-ne el retorn.

4. Que tot i el caràcter quasi amateur del festival –és un esdeveniment sense ànim de lucre i en benefici del Midland Railway–, l’Indietracks és capaç de resoldre problemes amb solvència. L’organització i l’equip tècnic van reaccionar amb rapidesa i eficàcia a l’hora de traslladar el concert de Camera Obscura a l’escenari interior quan una forta tempesta –l’única que vam patir en aquesta edició: l’anterior va ser bastant més remullada– va convertir el recinte en les cascades del Niàgara. Un escenari interior, per cert, que ha millorat molt en la qualitat de so: abans tot hi sonava com una llauna, mentre que ara la majoria dels concerts hi sonen molt bé.

5. Que els retorns encara brinden alguns dels millors moments del festival. The Brilliant Corners van fer honor a la brillantor del seu nom, sonant en plena forma i amb la banda ben engreixada tot i els 20 anys després de la separació. El retorn venia motivat perla publicació de la compilació aquest any ‘Heart On Your Sleeve. A Decade In Pop 1983-1993′ al segell Cherry Red. The Wake també van convèncer, i Harvey Williams va recuperar les cançons d’Another Sunny Day en acústic de manera tan deliciosa que el públic entaforat al vagó del tren de vapor en marxa on es feia el concert, va suportar estoicament unes condicions que feien pensar en els trens que transportaven a Auschwitz: era el preu a pagar per gaudir d’un directe en una espai tan excepcional. Però sobretot Helen Love van signar un dels moments més màgics de la història del festival, que ja suma set edicions.

Helen Love © Robin Halls

6. Que tot i la qualitat del material que Helen Love han editat en els últims anys al segell de Madrid Elefant, amb els LP ‘It’s my club and I’ll play what I want to’ (2007) i el nou ‘Day-glo dreams’ (2013), per als seus escassos directes –el de l’Indietracks va ser el primer en més de 10 anys (!!!)–, les gal·leses prefereixen tirar del catàl·leg editat a Damaged Goods.

7. I que Helen Love és real i de carn i ossos –no com el quintet que fa uns anys se’ns feia passar com als membres de La Casa Azul–. Després de tants anys sentint la música de les de Swansea sense veure poc més que unes quantes icòniques fotos de Helen amb ulleres de sol, era difícil estar-ne segurs.

8. Que Miguel Navarro (The Felt Tips) és tan bon guitarrista que, en el rol de membre de la banda que va acompanyar Alpaca Sports, una de les noves sensacions més esperades del cartell d’enguany, va robar, sense voler i a cop de solo, el protagonisme als membres titulars del grup suec.

Alpaca Sports © tinyclanger

9. Que tot i ser la meca de l’indie pop, els DJ que van punxar a l’Indietracks aquest any van reincidir en una sèrie de temes que s’allunyen d’aquest perfil. ‘I love it’, d’Icona Pop, la instrumental ‘Pop corn’ i‘Undone. The sweater song’, de Weezer (més altres temes del repertori del grup de Rivers Cuomo), van sonar fins a tres vegades cada una en les diferents sessions al recinte i a la imprescindible discoteca del càmping Golden Valley, un dels ‘must’ del festival.

10. Que no s’ha de subestimar la capacitat de menjar burritos i quesadillas del públic de l’Indietracks, que va fer estralls en la paradeta de menjar mexicà, que va exhaurir les existències de tortillas abans de la fi del festival. Una tragèdia gastronòmica si tenim en compte que el nou equip al darrera de la paradeta de menjar indi ha abaixat lleugerament la qualitat de l’oferta.